divendres, 9 de juliol del 2010

AQUEST ÉS EL DURAN QUE A MI M'AGRADA!


Reprodueixo a continuació la carta setmanal d'en Josep Antoni Duran i Lleida adreçada als militants d'UDC:

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Ni al Parlament català ni al Congrés dels Diputats hi hagut ple ordinari aquesta setmana, la qual cosa no significa que no hi hagi hagut activitat parlamentària. Però és cert que l’actualitat ha estat fora del Parlament i del Congrés i que continua condicionada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i, especialment, per la manifestació de dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona (per cert, la nostra militància està convocada a Passeig de Gràcia – València).

Amb relació a la manifestació, s’ha sostingut tot un debat que considero pobre i lamentable i que empetiteix encara més el nostre país. Espero i us demano un cop més que tothom vagi a la manifestació. S’han d’expressar els sentiments de rebuig a una sentència i a tot un procés protagonitzat pel Tribunal Constitucional que ens ha escandalitzat. Ens ha indignat. Sempre vaig -de fet, vam- sostenir com a partit que mentre no hi hagués sentència no ens havíem de pronunciar i encara menys de manifestar. I que després ho hauríem de fer amb el màxim grau d’unitat possible. La sentència ja s’ha emès, i tot i que encara no la coneixem del tot, el moment de manifestar-nos i pronunciar-nos ja ha arribat. Però, malauradament, la unitat fa aigües per tot arreu.

El lema de la manifestació és cert que no és innocu: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Però cadascú pot interpretar el que li convingui i molta gent pot identificar-se amb aquesta pluralitat d’interpretacions. “Som una nació” és una manifestació d’una voluntat de ser. El “Nosaltres decidim” és el que pot tenir més interpretacions. Segurament, una part de les entitats que se sumen a la convocatòria ho interpretaran d’una manera i d’altres d’una altra. A mi, l’única cosa que em fa por és fer el ridícul. En Tarradellas sempre deia que en política es podia fer tot menys el ridícul, i aquest “nosaltres decidim” hauria pogut arribar a ser ridícul després d’una decisió que deixa sense efecte la del poble català si no haguéssim estat capaços de posar-nos d’acord a l’hora d’organitzar la manifestació, i ara cal que tingui un èxit esclatant. Per tant, som-hi.

Diumenge, a l’Escola d’Estiu, parlava de la necessitat que els partits arribin a uns acords que permetin ser l’eix conductor de les reivindicacions de la manifestació. Això no ha estat possible. No ho ha estat, al meu entendre, entre d’altres raons –més enllà de les partidàries- perquè el debat del Parlament s’ha ajornat –i no dic que no tingui certa lògica- per esperar a conèixer la totalitat de la sentència, sobretot els seus fonaments jurídics, i per fer una valoració real del contingut de l’apartat tercer del seu veredicte.

Espero que la unitat -que no hem acabat de demostrar al llarg d’aquesta setmana- es recuperi al debat parlamentari a la cambra catalana i que a més, es traslladi a Madrid. Hi ha algun grup que anunciava aquesta setmana a Madrid que presentaria una proposta de resolució. Concretament, es veu que ho va comentar en un brífing el portaveu d’ERC, Joan Ridao. La nostra intenció no és presentar-ne cap de particular, ni creiem que sigui bo que cada grup parlamentari on hi hagi diputats catalans en proposi una de diferent. Al meu entendre, el que hauríem de fer a Madrid és presentar la resolució que es pogués aprovar després del debat del Parlament català.

Ara bé, això no sembla que sigui possible en la mesura que aquí a Catalunya el debat es faci després del “Debate del Estado de la Nación” a Madrid. Es parla que el debat sobre la sentència al Parc de la Ciutadella es pot fer els dies 14, 15 o 16 de juliol. El 14 i 15 és quan a Madrid tenim aquest debat de política general i, per tant, sobreposaríem els dos debats i trauríem importància al del Parlament català. No crec que siguin dues dates encertades. Si es fa el dia 16, en la mesura que a Madrid les propostes de resolució s’han de presentar abans de la una del migdia, voldria dir que no es podria traslladar la resolució aprovada pel Parlament català. És possible que algú ja hagi pensat en això i que aquesta sigui una de les raons de l’ajornament del debat català, més enllà -torno a dir-ho- del sentit que té fer-ho un cop es conegui degudament la sentència.

A falta d’una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya que puguin presentar totes les forces polítiques catalanes a Madrid, podríem aprofitar alguns paràgrafs de la declaració institucional del president de la Generalitat per reconvertir-les en propostes de resolució a presentar unitàriament per tots els partits catalans. Suposo, a més, que el PSOE comparteix els pronunciaments del president socialista, Montilla i, per tant, com que veig interès del PSC perquè el text que es presenti el pugui subscriure també el PSOE, aquest seria un bon camí. Però si no fos així, crec que ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom. Ho deia també diumenge, i ho repeteixo ara. Al PSC no li podem demanar que trenqui amb el PSOE perquè estic convençut que no convé als interessos nacionals de Catalunya. El forat que deixés el PSC l’ocuparia el PSOE i -tot i que són el mateix, constatada la dependència del PSC respecte al PSOE- prefereixo un PSC-PSOE que un PSOE que sens dubte tindria la mateixa o similar força electoral. Però al PSC sí que podem i li hem de demanar que sigui capaç de votar, dir o fer, el mateix a Catalunya que a Madrid en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional.

Ja sabeu la meva opinió: un cop ens haguem manifestat i un cop haguem reaccionat institucionalment, quedarà molt per fer. Però no farem res si abans no som capaços de proveir-nos d’un govern fort, cohesionat, coherent, amb les mans lliures i seriós. Tot això, no ho té el govern actual de Catalunya. Per això, i sense deixar de responsabilitzar el PP de tot el que està passant pel fet d’haver presentat el recurs, també responsabilitzo el PSOE perquè va tenir poc interès a defensar l’Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya (i ja no dic aprovat pel Parlament català, que és el que Zapatero va prometre al poble de Catalunya), el Tribunal Constitucional per emetre una sentència qualificada tantes vegades per mi de dolenta, que arriba tard i en el pitjor moment i el govern català, que també té responsabilitats amb tot el que ens està passant. Estic convençut que això no hauria succeït amb un govern fort de Convergència i Unió.

Més enllà de l’Estatut i del Tribunal Constitucional, també hi ha vida, i moltíssima gent està molt més preocupada per la situació econòmica que pels efectes de la sentència. La reforma laboral la tenim a les portes, ens anuncien una nova llei de caixes mentre es constata que el crèdit continua sense arribar a les empreses i a les famílies, i el govern espanyol continua sense fer cap diagnòstic ni prendre mesures coherents i cohesionades. Ara, el que fa és posar pedaços, i sovint per obligació imposada des de l’exterior. Aquí també tot resta per fer.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida