Aquesta Diada de l'Onze de Setembre és una bona data per reflexionar sobre algunes de les qüestions que han dut Catalunya a un atzucac. És una data ideal per recordar que Catalunya no és cap cas únic en la història. Al llarg del temps n'hi ha hagut molts d'altres com el seu. En el segle XX i en aquests primers any del XXI, concretament, hi ha hagut diverses nacions que han assolit la independència i que ara mateix, amb un Estat propi, són respectades i tenen veu i vot a les Nacions Unides. Noruega, Islàndia, Malta, Montenegro o Kosova, per exemple. Noruega ho va fer el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2003 i Kosova el 2008. I totes aquestes nacions no van pas esdevenir plenament sobiranes per gentilesa dels estats que s'atorgaven el dret de decidir què podien fer i què no podien fer, sinó per la fermesa de les seves conviccions i per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí.
Per altra banda, pel que fa al Consell d'Europa, és un fet que més del 50% dels seus estats membres han esdevingut independents des de l'inici del segle XX. Això sol ja ens hauria de fer pensar que la independència nacional, sense tutories ni protectorats, és un dret irrenunciable dels pobles majors d'edat. I és amb aquests pobles que ens hem d'emmirallar. Entès això, em sembla exquisit el missatge amb què Escòcia, pensant en el referèndum d'autodeterminació que celebrarà l'any 2014, avança vers la seva independència: "Jo votaré SÍ, no pas perquè cregui que Escòcia és superior a altres nacions, sinó perquè em nego a acceptar que sigui inferior". Doncs bé, ara falten només dos anys per a commemorar els tres segles de la nostra subordinació a Espanya i seria imperdonable que arribés la data sense que haguéssim pres consciència que una nació no té només el dret de ser independent. Una nació, si realment és adulta i ha assolit la maduresa, té l'obligació moral de ser independent.
Víctor Alexandre
