L'amic Josep Maria Vila d'Abadal ha deixat definitivament Unió. Alguns ens sentirem orfes per seguir lluitant per la independència de Catalunya dins del partit. De moment, inmersos en un mar de dubtes i contradiccions.
Reprodueixo a continuació l'article que en Jaume Clotet a publicat al Singular Digital, que defineix perfectament aquest estat d'ànim:
La sortida de Josep Maria Vila d'Abadal d'Unió, partit que va fundar el seu avi, és sens dubte un daltabaix personal i una evidència del problema ideològic que arrossega aquesta formació. Vagi per davant que en Vila d'Abadal no és un militant qualsevol. Segurament és un dels càrrecs electes més importants que tenia el partit: és alcalde de Vic i president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). La seva sortida traumàtica del partit no hauria de ser cap bona notícia per a Unió i el comunicat oficial de resposta transpirava un ressentiment i mala lluna que demostra que la decisió ha fet mal, per inesperada i contundent, a la direcció del partit.
El problema, però, no és de la direcció del partit, sinó d'en Vila d'Abadal i dels membres del col·lectiu El Matí. Uns i altres representen, des del meu punt de vista, l'autèntica continuïtat històrica i ideològica dels fundadors d'Unió. Algú amb un mínim d'informació creu realment que UDC no es va fundar com a partit sobiranista? Algú creu, seriosament, que Pau Romeva, Lluís Vila d'Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco o Joan B. Roca i Caball haurien apostat, ara, per refer ponts amb el PP? És legítim pensar-ho, però és inequívocament erroni i ho sap tothom.
En Vila d'Abadal i els altres sobiranistes d'Unió no s'han mogut ni un centímetre del camí sobiranista i democratacristià traçat pels fundadors del partit. És la direcció del partit qui ha abandonat una part d'aquest camí, arrossegant el partit sencer a una posició ideològica que el situa més en el camp unionista que no pas en el camp sobiranista. I, de retruc, aquesta direcció ha estat incapaç d'integrar sectors o de tolerar discrepàncies. Una prova recent: el mateix Vila d'Abadal aspira democràticament a liderar el partit en un congrés i quan el perd, també democràticament, queda exclòs de les llistes. Actituds com aquesta no l'hem vist ni al PSC, on Marina Geli ha tornat a integrar-se a la llista electoral. Aquesta manca de pluralitat interna, on els sobiranistes s'amaguen entre les ombres per sobreviure, ni és sana ni beneficia la imatge d'un partit que té mil motius per ser admirat.
En tot cas, la decisió d'abandonar el partit és legítima i valenta. Però quedar-s'hi i plantar cara també era una opció igualment legítima i potser més valenta encara. Entrar a CDC, tal com han anunciat alguns membres de El Matí, és una opció lògica, tenint en compte que estic convençut que hi ha molts més democratacristians a CDC que no pas a Unió, començant pel president Jordi Pujol. Ara bé, una cosa han de tenir clara: abandonar el partit suposa deixar Unió definitivament en mans del seu president de govern i entrar a CDC implica renunciar a l'existència d'una autèntica força política nacionalista i d'ideologia cristiana. Aquesta segona opció és més greu, des del meu punt de vista, que la primera.
El problema, però, no és de la direcció del partit, sinó d'en Vila d'Abadal i dels membres del col·lectiu El Matí. Uns i altres representen, des del meu punt de vista, l'autèntica continuïtat històrica i ideològica dels fundadors d'Unió. Algú amb un mínim d'informació creu realment que UDC no es va fundar com a partit sobiranista? Algú creu, seriosament, que Pau Romeva, Lluís Vila d'Abadal, Maurici Serrahima, Manuel Carrasco o Joan B. Roca i Caball haurien apostat, ara, per refer ponts amb el PP? És legítim pensar-ho, però és inequívocament erroni i ho sap tothom.
En Vila d'Abadal i els altres sobiranistes d'Unió no s'han mogut ni un centímetre del camí sobiranista i democratacristià traçat pels fundadors del partit. És la direcció del partit qui ha abandonat una part d'aquest camí, arrossegant el partit sencer a una posició ideològica que el situa més en el camp unionista que no pas en el camp sobiranista. I, de retruc, aquesta direcció ha estat incapaç d'integrar sectors o de tolerar discrepàncies. Una prova recent: el mateix Vila d'Abadal aspira democràticament a liderar el partit en un congrés i quan el perd, també democràticament, queda exclòs de les llistes. Actituds com aquesta no l'hem vist ni al PSC, on Marina Geli ha tornat a integrar-se a la llista electoral. Aquesta manca de pluralitat interna, on els sobiranistes s'amaguen entre les ombres per sobreviure, ni és sana ni beneficia la imatge d'un partit que té mil motius per ser admirat.
En tot cas, la decisió d'abandonar el partit és legítima i valenta. Però quedar-s'hi i plantar cara també era una opció igualment legítima i potser més valenta encara. Entrar a CDC, tal com han anunciat alguns membres de El Matí, és una opció lògica, tenint en compte que estic convençut que hi ha molts més democratacristians a CDC que no pas a Unió, començant pel president Jordi Pujol. Ara bé, una cosa han de tenir clara: abandonar el partit suposa deixar Unió definitivament en mans del seu president de govern i entrar a CDC implica renunciar a l'existència d'una autèntica força política nacionalista i d'ideologia cristiana. Aquesta segona opció és més greu, des del meu punt de vista, que la primera.
