dimecres, 31 d’octubre de 2012

I ELS ADVOCATS?

Economistes, arquitectes, enginyers industrials, metges, enginyers de telecomunicacions, actuaris, aparelladors, arquitectes tècnics i d'edificació, dissenyadors d'interiors i decoradors, llicenciats i doctors en Belles Arts, enginyers de camins, canals i ports, enginyers tècnics industrials, fisioterapeutes, geòlegs, graduats socials, logopedes, dissenyadors gràfics, doctors i llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències, enginyers agrònoms, enginyers informàtics, enginyers tècnics i pèrits agrícoles, enginyers tècnics forestals, enginyers tècnics informàtics, infermers i infermeres, odontòlegs i estomatòlegs, podòlegs, veterinaris, delineants projectistes i tècnics superiors en projectes, publicitaris i relacions públiques, farmacèutics... Tots els seus respectius col·legis van signar una breu però clara nota de suport a la resolució del Parlament sobre el dret a decidir, en la que s'oferien en aquest moment decisiu pel país. Poc després de fer-se públic, el Col·legi de Periodistes, també s'hi va sumar. Per desgràcia d'alguns professionals com jo, el d'advocats, ni hi és ni se l'espera.

Catalunya ha estat sempre un país de professionals, de menestrals, d'oficis, de gremis, d'acadèmies, de col·legis professionals, de gent amb empenta, amb il·lusió, amb dedicació a la seva feina i al país. Fa anys que no tenim milícia pròpia i el funcionariat no ha estat mai el nostre objectiu, però tenim un munt de bons enginyers, bons metges, bons arquitectes, farmacèutics i veterinaris, bons professionals liberals que una vegada més han demostrat estar al costat del país. El dret a decidir, la possibilitat de votar si volem que Catalunya sigui un estat independent és el nou consens de la societat catalana i això s'ha demostrat en aquest gest de la quarantena de col·legis i associacions professionals. Seria molt interessant que la resta d'entitats professionals, sindicats, patronals, entitats cíviques, esportives, culturals es posicionessin, si no ho han fet ja, al costat d'aquest o d'un document similar. Això no és fer política, això és fer país. Un país que volem millor, més ric, més just, més pròsper i més lliure.

 

 

Adaptació extreta de l'editorial del Matí Digital.

 

dimarts, 30 d’octubre de 2012

RAMON ESPADALER AMB EL COMERÇ DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS

 

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ EN EL PRIMER ACTE ORGANITZAT PER CiU AMB MOTIU DE LES ELECCIONS DEL 25 DE NOVEMBRE

 

El passat dilluns dia 29 d'octubre, va portar-se a terme a l'auditori de la masia de can Cortès, el primer dels actes que Convergencia i Unió de Palau-solità i Plegamans ha organitzat amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya.

 

En aquesta ocasió el convidat fou en Ramon Espadaler i Parcerissa, Diputat, exConseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya en el darrer govern Pujol, i Portaveu adjunt del Grup Parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya.

 

Va arribar cap a dos quarts de vuit del vespre, i de la mà del president de l'associació de Comerciants de la vila, Jordi Bachs, va efectuar un recorregut per alguns comerços del poble a fi de conèixer en persona la situació del Comerç a nivell local Així com les inquietuds i necessitats dels nostres comerciants.

 

A partir de dos quarts de nou de la nit, l'Auditori de can Cortès es va omplir de gom a gom de persones interesades en conèixer les propostes de CiU per a la propera legislatura en matèria de comerç i les avantatges de que Catalunya assoleixi un Estat propi dins d'Europa. El col·locqui fou ric, molt participatiu, observant-se en els assistents l'il·lusió pròpia de qui es veu davant d'una disyuntiva històrica que ha de portar el país a la consecució de les tant anhel·lades estructures d'estat.

 

A l'acte també hi van participar els diputats Joan Recasens i Guinot, del Vallès Occidental i president de l'Intercomarcal barcelona Comarques d'UDC, i en Roger Muntanyola, qui és el diputat més Jove de la cambra catalana, a banda de Secretari General de la Unió de Joves, branca juvenil d'Unió Democràtica de Catalunya.

 

El proper acte s'ha organitzat de forma conjunta entre les Executives locals de CiU i ERC a Palau-solità i Plegamans, i tindrà lloc el proper dilluns dia 5 de novembre a partir de dos quarts de nou de la nit, també a l'auditori de la masia de can Cortès amb la participació de la Catedràtica en Economia per la Universitat de Barcelona, Núria Bosch, qui explicarà la viabilitat econòmica de catalunya com un nou estat d'Europa.

 

 

Palau-solità i Plegamans, 30 d'octubre de 2012.

 

dilluns, 29 d’octubre de 2012

FACTA, NON VERBA (FETS I NO PARAULES)

 

La passada legislatura 25 diputats del PSC al Congrés què NO defensen l'Estatut NO defensen els interessos de Catalunya

-voten CONTRA la ratificació del Preàmbul del Estatut

-voten CONTRA la gestió dels aeroports, junt al PP

-voten CONTRA les seleccions nacionals -voten CONTRA l'ús del català al Congrés

-voten CONTRA l'abolició de les curses de braus a Catalunya

-voten CONTRA la gestió catalana de l'aeroport del Prat

-voten SI la LOAPA portuària: que els ports de Barcelona i Tarragona tornin a ser dirigits del tot des de Madrid furtant competències de la Generalitat

-voten NO al Fons de competitivitat (1.450 milions) per Catalunya -voten SI a la Reforma Constitucional junt amb PSOE i PP

-voten NO a l'Oficialitat del català a Europa

 

Aquesta legislatura són 14 diputats del PSC al Congrés contra els interessos de Catalunya

Barcelona: CARME/N CHACÓN DANIEL FERNÁNDEZ JOAN RANGEL ESPERANÇA ESTEVE JOSE ZARAGOZA ISABEL LÓPEZ CHAMOSA ALBERT SOLER MERITXELL BATET ROMÁN RUIZ JUAN CARLOS CORCUERA Lleida TERESA CUNILLERA Girona ALEX SAEZ JUBERO Tarragona FRANCESC VALLÈS JOAN RUIZ CARBONELL

-voten NO al Congrés perquè Catalunya no pugui gestionar el 0,7% del IRPF destinats a fins socials

-voten SI a FAVOR del Corredor Central considerant-lo prioritari en CONTRA del Corredor Mediterrani malgrat l'opinió neutral de la UE

-La CARME/N CHACON contra el Pacte Fiscal per Catalunya amb Ungles i Dents

-En MONTILLA, ara Senador, contra el Pacte Fiscal per Catalunya

-La Rocío MARTINEZ-SAMPERE al Parlament diu que el dèficit fiscal català és tan sols de 791 milions, un 0,4% del PIB

-En NAVARRO diu Catalunya Independent seria un país més petit i més pobre. La famosa Catalunya trista i pobra. També diu que ens trobarà sempre al davant contra la independència i que farà campanya pel NO

-En MONTILLA diu Catalunya no pot reclamar el Concert perquè no té raons històriques

Aquesta és la Catalunya que sap on va?

 

divendres, 26 d’octubre de 2012

CONVERGÈNCIA I UNIÓ DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS ACONSEGUEIX QUE L'IBI BAIXI!

El que havia de ser un Ple municipal tranquil i ràpid es va acabar convertint en una sessió plena de nerviosisme, contradiccions i menyspreu per part del govern. De fet, només dos dels punts de l'ordre del dia tenien una importància directa i transcendental per a tots els palauencs i plegamanins. S'aprovaven les taxes, impostos i preus públics per al 2013, i també s'efectuava una de les tantes modificacions de crèdits rutinàries per tal d'acabar de quadrar els comptes de cara a final d'any.
 
Sobre els impostos, taxes i demés, cal dir que, per part de l'actual govern s'ha acordat una pujada linial en la majoria de taxes d'un 3,1% sobre, per exemple: les entrades de vehicles, l'impost sobre vehicles de tracció mecànica, edificacions i construccions, i un llarg etcètera. La taxa d'escombraries patirà una pujada del 5,1%, les escoles bressol pujaran dels 152 euros al mes actual als 177 per a l'any vinent. Si s'ha de retirar el vostre vehicle amb la grua experimentareu que la cosa ha pujat un 12%. L'escola municipal de música incrementa les seves quotes i matrícula un 18%, l'aigua ja us vaig explicar el mes passat que l'augmenten un 22%, i hi ha moltes taxes que no es poden ja apujar per trobar-se ja al límit màxim. També les empreses per l'IAE veuran incrementat l'impost sobre la seva activitat en un 3,1%. Finalment, i, sobre el que ens sentim molt orgullosos des del grup municipal de CiU, l'IBI no només no pujarà sino que baixarà entre un 4,5 i un 5% pel que fa al coeficient municipal, i amb independència de l'actualització acordada en el 2004 per deu anys. I és que, gràcies a una moció presentada pel nostre grup en el ple del passat mes de febrer, amb l'informe favorable de la Diputació de Barcelona, a la que, al final si van sumar la resta de grups del consistori, s'ha pogut compensar i per tant, reduir de cara al 2013 i successius l'increment de l'IBI que el govern espanyol va obligar a aplicar als ajuntaments del país.
 
Ens n'alegrem molt d'haver aconseguit aquesta importantíssima rebaixa, ens en felicitem, i és en moments com aquests quan observem que, també des de l'oposició, es poden fer grans aportacions a la política municipal i al servei de tots els ciutadans de Palau-solità i Plegamans!
 
És en aquest punt quan la gent s'adona que, més enllà d'anar presentant mocions de protesta, de fer d'oposició a l'oposició des del govern, el que calen són iniciatives que redundin en benefici de les persones, i més en moments com els actuals poden contribuir decisivament a que moltes famílies amb greus problemes econòmics i gairebé de subsistència, vegin minvada la pressió fiscal que exerceix sobre ells l'ajuntament del seu poble.
 
Els altres punts de l'ordre del dia, van ser l'aprovació d'una ordenança sense més sobre activitats econòmiques inòcues amb risc d'incendi, que no fa res més que adaptar la normativa municipal a la legislació catalana; una moció d'ICV calcada a una altra que ja van presentar els seus companys socialistes l'any 2008 per reclamar que els càrrecs electes municipals puguin delegar el seu vot en situacions de maternitat i paternitat. Sí, és allò de: qui no té feina el gat pentina. es justifica la moció dient que, al haver-se produït un canvi de govern a l'estat espanyol, doncs que cal tornar-la a aprovar. No vull pensar en si ens tornaran a presentar les mil i una mocions sobre retallades i demés ara que hi haurà nou govern a la generalitat! Serà del mateix partit, però un nou govern!
 
Els socialistes, com no podia ser d'una altra manera ens van presentar la moció de costum sobre retallades, en aquest cas sobre les subvencions en material escolar que ha deixat, diuen, de prestar el govern espanyol i s'insta a la Generalitat perquè destini un fons a aquest fi.
 
I, al final, una moció d'urgència a petició dels sindicats, diuen majoritaris, donant suport a la vaga general, que considero innecessària i irresponsable, convocada per al proper dia 14 de novembre en plena campanya electoral del Parlament de Catalunya.
 
Al final, precs i preguntes. Vaig fer moltes preguntes. Prefereixo dedicar un altre apunt al que vaig preguntar, però sobretot, al que em van contestar: Contradiccions, irascibilitat, incoherències, tot el que volgueu!
 
Recordeu tot el que vam patir en matèria de Policia Local? Tot el que es troba ara la regidora de l'àrea en aquesta qüestió és conseqüència de la irresponsabilitat en la que va actuar ella, el seu grup i el PSC durant l'anterior legislatura. No m'agrada fer llenya i soroll innecessari de determinats aspectes; però el nivell de desgabell, descontrol i manca de motivació actual en els diferents membres de la nostra policia, l'han aconseguit a polç. I no us dic res del que s'està perpetrant amb els voluntaris de Protecció Civil! De moment, només us diré que els han precintat els vehicles, que no els tenen en compte per als actes de tota mena que es porten a terme al nostre poble, que els maltracten i insulten públicament. Jo no em podia imaginar mai que les ànsies de desfer tot el que s'havia aconseguit durant els nostres quatre anys de govern, pogués arribar tant i tant lluny!
 

dilluns, 22 d’octubre de 2012

NORMALITAT DEMOCRÀTICA

Cadascú al seu lloc. Galícia va celebrar eleccions, i va guanyar el PP. És el seu territori natural. Però, el nacionalisme puja amb força i això no s'aturarà. Els socialistes segueixen en caiguda lliure superats ja per la suma dels dos grups nacionalistes d'esquerres de la cambra gallega.
 
en el País Basc, en canvi, un cop recuperada la normalitat democràtica, un cop s'han fet inviables més prohibicions, més totalitarismes judicials emparats per lleis forçades i per constitucionalismes mal entesos, ja no s'ha pogut evitar que més d'una tercera part de la població basca parli, digui la seva, se l'hagi de tenir en compte. Les forces mal anomenades constitucionalistes, i que, en definitiva, són espanyolistes, baixen fins a esdevenir minoritàries camí d'acabar essent residuals.
 
A Euskadi ja s'ha començat a imposar la normalitat democràtica i nacional. Un partit de centre-dreta com el PNB, que suma tants escons com totes les forces espanyolistes juntes, més un partit clarament sobiranista d'esquerres com EH Bildu.
 
Ara ja tenim la base. el proper 25 de novembre això és també el que cal que passi a catalunya, que el PP baixi d'una forma notable, amb la clara desaparició de Ciutadans, i que el PSOE acabi confirmant-se com la quarta força política al Parlament, superat, fins i tot, per la seva tradicional marca blanca d'ICV.
 
Un país modern, democràtic i amb clara consciència nacional, requereix de dues grans forces: una de dreta o centre-dreta, i una altra d'esquerres. Això ho tenim, i tot indica que podem comptar-hi. CiU i ERC han de portar aquest país a la seva plenitud nacional, a convertir-se en un nou estat d'Europa. I les altres formacions han de ser, això, quelcom que ens recordi el passat, el que vam ser i no volem tornar a ser; una dreta i una suposada esquerra que només s'ha dedicat a defensar els interessos d'Espanya contra la mateixa Catalunya.
 
El camí doncs, està traçat, l'il·lusió col·lectiva cada dia s'evidència més entre la gent, i ara només hem de treballar perquè tot plegat s'acabi confirmant el proper 25 de novembre que ens ha de guiar cap al definitiu alliberament nacional!
 

dissabte, 20 d’octubre de 2012

GRAN CARTA D'UN SENYOR EXTREMENY

Aquesta és una carta escrita, i no pas inventada, per un senyor extremeny al líder socialista d'Extremadura:
 
 
Señor Vara, no quiera arreglarlo ahora. Lo que dijo estaba muy claro, a pesar del lenguaje figurado. Claro, pero errado:
Los emigrantes tuvimos que salir de Extremadura por unos motivos que no sé por qué le da miedo mencionar: la tierra, lo único que había, o casi, estaba en manos de unos señoritos a quienes Franco acababa de salvar de la reforma agraria. El resto era naturalmente muy precario, pues todo acababa dependiendo del campo. El éxodo hacia las regiones industriales no le hizo ninguna gracia al sistema, porque dejaba a los señoritos sin mano de obra que esclavizar, y de hecho se arruinaron por eso. Esos son los responsables de nuestra emigración, y si usted no los menciona ahora, será quizá porque sus hijos y nietos todavía siguen por ahí y son quizá potenciales votantes, o porque son sus antiguos correligionarios de cuando militaba en AP y con quienes todavía se tiene que tomar cañas por Mérida.


Los que tuvimos que salir de Extremadura encontramos trabajo y explotación capitalista, sí, pero también la posibilidad de progresar en la vida de un modo que se nos había negado desde el nacimiento: pudimos estudiar, comprar casas y levantar negocios. Si con eso hicimos progresar a otra tierra, bendito progreso sea ese. No fuimos "sustraídos" por nadie, y no tenemos que ser devueltos a nadie: ni nosotros ni nuestro esfuerzo. Fuimos expulsados de Extremadura por unas circunstancias invivibles, y sé de muchos que no han vuelto ni de vacaciones porque el día que salieron se sacudieron de los zapatos el polvo, queriendo dejar atrás la miseria y la humillación. Usted no puede entender eso porque es hijo de un juez y desde la cuna estaba destinado a ser "estudiao" y ser de los de arriba, lo cual me parece maravilloso, pero eso le impide hablar con autoridad del currante que recaló en Sabadell o en Alcoy hace medio siglo.

No nos representa. No intente representarnos.

Y deje ya de machacar la chorrada demagógica, oída en Radio Macuto, de las míticas macro inversiones franquistas en Cataluña. No le interesa a usted la historia? Pues debería interesarse más, porque es ciencia auxiliar de la política. Si se asoma a cualquier manual verá que en Cataluña hubo revolución industrial (cruda e injusta laboralmente, como fue en todas partes) en el siglo XIX, no a partir de 1940. Cuando en Extremadura los señoritos seguían durmiendo la siesta y rezando el rosario mientras la moza les iba a buscar agua a la fuente con el cántaro, en Barcelona los capitalistas montaban hilaturas. Eso era así antes de que Franco naciera. Y mientras el primer ferrocarril de la península lo montaban accionistas catalanes entre Barcelona y Mataró para llevar gente y mercancías y desarrollar industrialmente el Maresme, (1848), el segundo sería Madrid-Aranjuez, construido por el gobierno central para que Su Majestad Isabel II pudiera ir a refrescarse la potra en sus jardines junto al Tajo.

Venga ya y no nos dé más la vara. Su visible anti catalanismo, que le lleva a buscar hasta con Monago un plan de acción común contra la secesión de Cataluña, es tan dañino como patético: dañino porque planta la semilla de la disensión entre los emigrantes y nuestro nuevo hogar, donde hemos hecho la vida que Extremadura nos negó, donde tenemos hermanos, hijos y nietos que han de seguir viviendo allí entre y con los "nativos". No necesitamos que venga nadie de nuestra madre-patria-chica a agitar el ambiente ni a crear enemistades ni a servir de intermediario. Si le interesara más la historia, se acordaría de que así empezaron los tiros en Yugoslavia, y se daría cuenta de que es sumamente irresponsable que un político diga las cosas que se dicen y adopte las actitudes que se están adoptando. Como su correligionario Bono, que lanzó el otro día aquella perla de que preferiría morirse antes que ver España deshecha. ? Habrase visto??? Pero qué se le da a un manchego o a un extremeño que los catalanes hagan de su capa un sayo? Ocúpense del buen gobierno de sus regiones y dejen a los demás tranquilos.

Y es patético porque de momento ya ha logrado destacar lo que no le conviene destacar. Dice que la emigración es cosa de hace 30 o 40 años. Es muy anterior: la mayor parte llevamos medio siglo fuera. Treinta años son los que hace desde que Ibarra accedió al poder, y hasta que les desbancaron en 2011 no habían conseguido ustedes hacer nada aparte de agitar la bandera del victimismo, y sobre todo (importantísima labor) sustituir a los arruinados señoritos del latifundio con otra casta de chupópteros de nuevo cuño, un caciquismo con otro. Los extremeños de fuera nos hemos quedado necesariamente fuera, tres décadas más. A qué podíamos volver? Qué va a hacer usted con esos 150.000 que reclama, más sus hijos y nietos? Y si de lo que habla es del potencial laboral, nos va a dar trabajo a todos? O es que nos quiere como estadísticas de parados para reclamar más PER?
 

dimecres, 17 d’octubre de 2012

PLA LOCAL DE JOVENTUT

Llegeixo al lloc web municipal i escolto als informatius de la nostra emissora de Ràdio, diverses informacions relatives als treballs, preparatius, redacció i elaboració del Pla Local de Joventut. I realment, l'enfocament que des de l'ajuntament es fa d'aquesta informació és clarament orientat a fer veure que es tracta d'un instrument que manca al nostre poble i que, sort n'hi haurà a partir d'ara d'un pla com aquest, doncs ens servirà com a guia d'actuació futura ja que permetrà saber les necessitats reals dels nostres joves i així poder aplicar les polítiques més adequades per donar satisfacció a les seves pretensions.
 
Evidentment que un Pla Local de Joventut constitueix una eina molt útil per saber el què i el com dels nostres joves. Però, el que es troba clarament a faltar a l'hora d'informar sobre aquesta qüestió, és que de Pla Local de Joventut ja en tenim un. Tenim un grandíssim treball elaborat al 2008, aprovat pel ple municipal i aplicat en tots i cadascun dels seus extrems a les polítiques de Joventut portades a terme des de l'Ajuntament.
 
crida l'atenció poderosament aquesta clara intenció d'intentar amagar l'existència de l'esmentat pla. Es tracta ara, d'elaborar-ne un, si es vol, i amb la corresponent vigència de quatre anys, per actualitzar l'existent.
 
I és clar que tot canvia: les circumpstàncies, les necessitats, els propis joves, etc. D'on penseu que prové sino el projecte i model de Cogestió de l'Espai Jove l'Escorxador? D'on penseu que ve l'èxit obtingut amb l'aplicació d'aquesta cogestió amb les diferents entitats de joves palauencs amb la Descoordinadora al capdavant? Un model que ha servit d'exemple per a tantes i tantes administracions: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Sant Cugat, Parets del vallès, ara Tàrrega i tants altres? D'on creieu que prové l'instal·lació dels bucs d'assaig recentment inaugurats?
 
Òbviament toca renovar-lo i actualitzar-lo. Les necessitats expressades pel nostre jovent ara fa quatre anys, manifestàven l'imperiosa necessitat que s'instaurés un sistema de transport urbà i interurbà al nostre municipi, que els servís per acudir al centre de la vila, als centres d'ensenyament, a Sabadell, més freqüències cap a Barcelona, línies també cap a Mollet. Tot això s'ha pogut satisfer d'una forma més que òptima. Com també l'estructura i funcionament de l'Escorxador, les diverses formes de participació en l'organització i celebració de diferents tipus d'activitats al nostre poble, la participació en l'organització i configuració del propi programa de la festa Major dedicada als joves, i un llarguíssim etcètera.
 
Només voldria que, mínimament, es reconegués la tasca portada a terme amb anterioritat que dona sentit al que ara es programa. que, efectivament, toca renovar, actualitzar, refer..., un Pla per als ciutadans d'entre dotze i trenta anys. No fem veure que partim de zero i que ara es comença a planificar pels joves. Tot el que ara tenim i del que en som model i exemple a seguir, prové d'una planificació ja existent, d'un Pla Local de Joventut de prop de 180 pàgines aprovades pel ple municipal i en el que, per cert, hi va participar l'actual Regidor de Joventut, aleshores en qualitat de jove del poble.
 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

72 ANYS DE L'ASSASSINAT DEL PRESIDENT COMPANYS

Avui fa exactament 72 anys que en el fosar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc de barcelona, l'Espanya franquista assassinava a trets davant un piquet d'execució pels vols de quarts de set del matí, al president de la generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover. Després dels anys, aquelles darreres paraules de: TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A SOFRIR I TORNAREM A VENCER, adquireixen més sentit que mai. L'espanya dels Felips, els carles, etc., no ha deixat mai d'atacar-nos; i aquest és el darrer dels seus grans magnicidis.
 
Com a homenatge al nostre president màrtir, reprodueixo les paraules escrites a puny i lletra per ell durant la darrera nit abans de ser executat:
 
 "A tots els que m'han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor. Donaré gràcies a Déu que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara gratitud d'aquesta placidesa i serenitat que m'omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de pau, justícia i amor.
 Lluís Companys.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

RESULTAT A LA MITJA PART: UN MILIÓ I MIG A SIS MIL

I això és el que hi ha, i no cal donar-hi més voltes. Ja s'hi poden esforçar en voler fer veure una altra cosa. de moment, a la mitja part del partit, el resultat és que els partidaris de la independència de catalunya al carrer sumen més d'un milió i mig de persones, i els de l'espanyolització són només sis mil, i això que aquí cal comptar-hi entre un 10 i un 15% d'arribats en autocars exprés de l'estat espanyol.
 
Tothom va coincidir en el nombre de manifestants al centre de barcelona a la Diada Nacional de l'Onze de setembre. Una cosa mai vista a Catalunya. en canvi, que els organitzadors d'una concentració, també pacífica, pel dia de la "raza española", vulguin exagerar fins a límits desorbitats la xifra de participants, pot arribar a entendre's. que la Guàrdia Urbana sempre compti a la baixa, és quelcom també sabut. el que mai abans s'havia vist, és que la Delegació del Govern, sí, allò que un dia es convertirà en l'ambaixada d'Espanya, es dediqui a comptar persones, resulta insòlit i ridícul. Ho és perquè, ni en té competències, ni disposa de mecanismes de cap mena per a fer-ho. Per tant, com en tot el que estant fent els responsables polítics espanyols darrerament, fan el ridícul d'una forma estrepitosa. Mai havien comptat manifestants fins al passat 11 de setembre i ara pel 12 d'octubre. així que, ni cas!
 
Els experts i organismes que sí que en saben d'això, diuen que la Plaça Catalunya plena de gom a gom, sense que es talli el trànsit pot engollir com a màxim dotze mil persones.
 
Malgrat enviar autocars des de tots els punts d'Espanya, espero que, finalment, s'en hagin adonat que la proporció és la que és, que les enquestes no enganyen, que cada vegada que els responsables espanyols obren la boca es fabriquen uns quants milers més d'independentistes, que els partits partidaris de l'autodeterminació són els que conformaran més del 80% del Parlament de catalunya després de les properes eleccions del 25 de novembre. els partits espanyols segueixen a la baixa i res no dic d'aquells que aposten per fórmules caduques i inaplicables com això del federalisme i similars.
 
Cada vegada ho tenim més aprop, cada vegada hem de seguir fent-nos més el sort davant tot el que es diu i proclama per les Espanyes i cada cop el món ho veu més clar.
 
ens és igual si Espanya és o no viable sense catalunya; tot i que ja era hora que s'en adonessin. Volem viure en pau i en llibertat i ara ningú aconseguirà troncar-nos els nostres drets nacionals!
 

dijous, 11 d’octubre de 2012

AMB PULCRITUD DEMOCRÀTICA

Reprodueixo l'editorial del butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol d'aquesta setmana, signada pel president:
 

El repte polític i social, econòmic i nacional que Catalunya té plantejat és d'una extrema dificultat.

Per tant, només hi podrem donar una bona resposta si fem les coses bé. Molt seriosament, molt serenament, molt respectuosament, molt democràticament. I així aconseguirem una majoria social que per la seva magnitud, la seva serenitat, el seu caràcter respectuós amb tota la ciutadania catalana i la seva voluntat negociadora tant respecte a Espanya com a Europa pugui ser presa en consideració.



Molt respectuosa amb tothom, dintre i fora de Catalunya. Amb una proposta o no d'independència, però en tot cas de garantia que Catalunya podrà tenir un règim polític propi amb un finançament just, amb la identitat respectada i capaç de mantenir un bon estat del benestar.

Catalunya té un historial net des d'un punt de vista democràtic. I de capacitat de convivència i d'integració. I de rebuig de la violència: hem estat, som i serem un país no violent. I de sensibilitat social.

I així hem de seguir. I la reivindicació de més respecte, com a país, i del dret a decidir, s'ha de fer d'acord amb aquests principis. I si així ho fem, amb tenacitat i sense cansar-nos, podem anar lluny.

Ara que la reivindicació catalana de més respecte, de més autogovern, de menys espoli fiscal, de més garantia per al nostre estat del benestar, de més seguretat per a la nostra identitat, ha adquirit un volum, una intensitat i un nivell d'exigència que no s'esperaven, Espanya hauria de meditar unes reflexions de fa dos anys de l'antic ministre Alberto Oliart. Una persona que va jugar un paper important i positiu a la transició, tant intel·lectualment com políticament.

El 22 d'agost de fa dos anys, poc després de la sentència del Tribunal Constitucional, que marca molt negativament el paper que Espanya assigna a Catalunya en el marc de l'Estat, a La voz de Galicia li feien la pregunta següent: «Y en la escena política actual, ¿qué le produce inquietud?». I Oliart contesta, textualment: «Hay varias cosas. Entiendo que España es un país plural en cuanto a culturas. En este contexto hay nacionalismos que son más preocupantes que otros. Por ejemplo, el catalán es el más peligroso y no debemos subestimarlo». I la següent pregunta era: «Cuál cree que es la principal diferencia entre el nacionalismo catalán y el vasco?». I la resposta, també textual: «En Cataluña nunca habrá tiros, pero democráticamente son capaces de poner el Estado español contra la pared. En Euskadi es un problema de violencia, pero no tiene la rotundidad de Cataluña».

Deixem de banda que al nostre entendre el problema basc no ha estat ni és només, ni principalment, un problema de violència. I que és evident que té molta solidesa. Però subratllem el que l'Oliart en diu la rotundidad de Catalunya i sobretot que: «Democráticamente son capaces de poner el Estado español contra la pared».

I s'està veient que així és. Que així és pel gruix que té Catalunya com a país i per la capacitat que té de mobilitzar-se pacíficament i democràticament. Amb pulcritud democràtica.

Així ho hem fet. D'una manera que ha sorprès molta gent, dintre i fora de Catalunya. A hores d'ara ja a tot Europa. I així ho hem de continuar fent. Convençuts de la bondat del nostre camí i convençuts que podem anar lluny. Podem arribar lluny. Amb convicció, sense por. I amb serenitat. I amb pulcritud democràtica.

Eleccions. Arribat el cas, referèndum. D'una manera o altra, exercici del dret a decidir. Amb pulcritud democràtica.

 

dilluns, 8 d’octubre de 2012

EL PREU QUE PAGUEM ENTRE TOTS PERQUÈ L'ALZINA SEGUEIXI ATACANT A CiU

A la revista Palau Informatiu d'aquest mes d'octubre hi apareis una informació que, reprodueixo a continuació, i en la que hi sobren els comentaris:

 

 

L'inserció d'informació als medis privats de comunicació local puja 10.214,67 euros en vuit mesos

 

 

 

L'Equip de Govern municipal (PSC-ICV-LVdPSIP) ha abonat 10.214, 67 euros a les revistes locals en concepte d'inserció de publicitat de gener a agost de 2012. Dels quals 8.562,67 euros corresponen a la revista l'Alzina i 1.652,00 euros a Palau Informatiu.
La partida més important és el pagament el mes d'agost de 2.339,94 euros a l'Alzina pel concepte d'Anuncis especials festa major, més 383,53 d'una pàgina de Cultura. Sorprèn que fent l'Alzina l'impressió d'una revista de només 16 pàgines, davant l'Informatiu que fa 40 pàgines, amb molt més contingut i tiratge, no se l'hagi inserit cap pàgina.
També dir que contrasta el preu de pàgina que es paga a l'Alzina de 383,50 euros davant dels 236,00 euros a l'Informatiu. L'Alzina edita una revista de 32 pàgines i un tiratge no determinat de revistes i en canvi l'Informatiu té un tiratge de 7000 revistes de 40 pàgines.
Donat que aquests diners són públics, és, com a mínim, censurable la falta d'optimització de recursos així com la diferència tant evident entre els medis.
Vistes les dades, seria interessant per a la ciutadania saber els imports pagats a les dos publicacions des de juny de 2011 a agost de 2012.

 

 

Comprovades aquestes dades, el que puc afegir, és que, no només són totalment certes sino que encara resta aprovada pel consistori, una despesa a favor de l'Alzina de poc més de 2000 euros fins a final d'any.

 

 

dimarts, 2 d’octubre de 2012

NO ÉS HORA D'AMBIGÜITATS NI DE MITGES TINTES

Si d'alguna cosa s'havia acusat a Convergència i Unió durant els vint-i-tres anys del pujolisme i al llarg dels anys dels dos governs tripartits, va ser, precísament, de jugar amb les paraules, amb els conceptes poc clars, amb definir-nos com a formació nacionalista però jugant a ser "espanyols", i molts altres retrets que, de vegades, t'arribaves a plantejar si s'estava actuant correctament treballant per l'estabilitat política, econòmica i social a nivell d'Estat espanyol, de fer polítiques de "Peix al cove", etc, si, al final, s'en treia un resultat molt minso.
 
Es va dimonitzar fins a límits forassenyats l'anomenat Pacte del Magestic. Però, la trajectòria impecable de CiU al llarg dels anys, implica inexorablement que en cap cas se la pugui acusar de no voler contribuir a l'estabilitat d'Espanya com a estat d'Europa ni de treballar per a la seva modernització a tots els efectes. I és que, resulta obvi que Catalunya ha volgut aprofitar les petites situacions, diguem-ne, de "debilitat" dels partits guanyadors de les eleccions estatals, per tal d'anar aconseguint les competències que, tot i considerar-se pròpies o exclusives de l'Estat, en aplicació de l'article 150.2 de la Constitució espanyola, poguesin anar-se incorporant a les exercides pels governs catalans per, d'aquesta manera, molt a poc a poc, anar assimilant estructures que, sense ser d'estat, poguessin configurar una "sensació" de trobar-nos en un estatus o nivell molt diferent al de la resta de comunitats autònomes.
 
Han estat més de trenta anys els que han hagut de passar, des que fou constituït el primer Parlament de Catalunya de la Democràcia, perquè ens n'adonem que això d'Espanya no funciona. Que en tots aquests anys ho hem provat tot, o hem intentat tot perquè l'estat al que pertanyem des de 1714 ens assimilés com una part integrant del seu territori, aprengués a respectar-nos a deixar-nos ser i a treballar amb l'objectiu que la nostra riquesa revertís de forma directa en la seva.
 
Espanya, des del dia 11 de setembre de 1714 ens ha considerat com un territori ocupat per dret de conquesta, com una colònia a la que cal explotar i sotmetre. La Primera República va acabar com va acabar, la proclamació del president Macià de 1931 va ser aturada i conculcada per l'espanya republicana, tant tolerant que semblava; i la proclamació de l'Estat català pel president companys al 1934 va acabar amb la detenció i empresonament de tot el govern.
 
Quan diem allò de: "Ara o mai", hem de tenir clar que és la constatació d'una màxima indiscutible. Som a Europa, i ara és quan més sentit adquireix aquella dita que feia: "Més Europa és menys Espanya". Ens trobem en Democràcia, ens expressem amb llibertat i de forma cívica, convivencial, respectuosa. No anem contra ningú, no anem contra Espanya. Volem que el poble s'expressi amb llibertat i que digui quin vol que sigui el seu camí i el seu futur. Si ho fem d'aquesta manera, no hi haurà cap estat que pugui atacar la nostra Independència o, millor dit, la nostra constitució com un estat més dins el concert internacional i la Unió Europea.
 
Ha arribat el moment de demostrar que, diguin el que diguin els alts responsables espanyols i els diferents representants tant dels socialistes com dels populars, no ens fan por; que tenim molt clares les idees, que no defallirem. Que la nostra salvació i garantia de drets i llibertats és Europa i la comunitat internacional. Veuran que no podran jugar a la divisió, a la confrontació, que l'estat propi és defensat pels catalans d'origen pels que van venir en les onades migratòries del segle passat, pels seus fills i pels que han arribat recentment. Tots han assimilats les avantatges de tenir estat propi, i tots han constatat l'expoli, el robatori patit per aquest país. Tots han patit els atacs de familiars i amics residents en el seu lloc de procedència i els enganys als que s'els sotmet per part d'un estat amb aires imperialistes que observa impotent com el final del viure a costa d'uns altres s'acosta i com no hi pot fer res.
 
Ens hem de mantenir ferms. No cal que ens flagelem mirant i escoltant tot el que es dirà a partir d'ara contra nosaltres. Hem de fer la nostra via. Deixem que parlin de Guàrdia Civil, de tancs, de suspensió de institucions. No ho faran. I no ho faran perquè saben que el seu remei seria molt pitjor que la malaltia.
 
Després de tants anys de col·laboració inútil, hem dit prou. No marxem, sino que ens fan fora. I això ja no té marxa enrere!